Sovint, al parlar d’innovació, ens trobem que podem iniciar un projecte de 0 o seguir un a partir d’un punt més proper al objectiu final. En el primer cas el esforç pot suposar titànic i fins a un cert punt inviable per als terminis d’execució previstos, mentre que el segon suposa la millor manera d’arribar a obtenir un producte final. Per què doncs les empreses opten pel primer de manera general?

La resposta simplement és que no es comparteix informació entre empreses amb la fluïdesa que s’espera per a obtenir un be comú. Sovint les empreses prefereixen controlar el pastís petit més que formar-ne part d’un de gran… tot són estratègies.

Tot i això, a favor de la innovació oberta trobem que es poden obtenir més i millors productes a part d’obrir nous canals de comunicació amb empreses entre les que es poden crear sinergies. Dur a terme innovació oberta, a la llarga suposarà a les empreses: ingressos extra per llicències, per productes nous, compartir costos i riscs amb d’altres empreses i guanyar en coneixement.

En contra de la innovació oberta, simplement està el posar-se d’acord entre les empreses i saber què poden donar cadascuna d’elles per tal de millorar el projecte final. Tot i això, aquest és el pas més complicat i que més projectes de col·laboració tira enrere.

I quins tipus de innovació oberta és possible trobar?

Les formes d’innovació oberta més interessants sovint són les formades per grans consorcis, en els quals s’inclouen empreses, centres tecnològics, associacions i gremis empresarials. D’aquests projectes se’n poden extreure novetats que a la llarga acabaran arribant al mercat o que poden suposar una eina de gran utilitat per l’empresa.

Trobem després l’associació de dues o diverses empreses en un projecte conjunt, al qual se li poden afegir centres tecnològics i la recerca de finançament públic.

Com a tercer lloc, i vinculat amb les empreses emergents d’alta tecnologia, es pot vincular amb innovació oberta el fet que l’empresa gran compri la petita per tal de poder explotar un camp de coneixement al que no hi tenia accés. De tota manera, aquest cas no és habitual al sector gràfic, i tampoc seria un cas d’innovació oberta.

Finalment, i ja a un nivell més individual, sempre serà possible fer arribar aquesta innovació oberta a través de xarxes socials o pàgines de col·laboració. Alguns exemples, com pot ser LinkedIn, Facebook, Blogs o d’altres forums d’Internet, el coneixement es cedit entre les persones que el formen amb la intenció de resultar interessant i atraient. Tot i que és un camí d’entrada individual sempre pot aconseguir fer possible una col·laboració a nivell d’entitats.

Respón

Deus estar logegat per publicar un comentari.